Benvinguts a un blog de literatura universal d'una estudiant de 1r de Batxillerat.
Només dir que aquest espai està enfocat en la creació literària, el fet de debatre-la i tot allò que pugui sorgir. Sense pretensions.
P.S: ara faig 2n... comentar i proposar és gratuït (com les millors coses en aquesta vida...)
Te deix amor, la mar com a penyora és un llibre de la Carme Riera que estic llegint per fer el TDR. Ara per ara només m'he llegit el primer conte que a més a més titula el llibre i m'ha semblat molt potent. M'agradaria parlar-vos del llibre en general quan acabi, llavors si us interessa més saber una opinió general podeu visitar algun altre post que tingui.
ARGUMENT
La primera història ens parla sobre una relació tempestuosa entre un alumne i el seu professor i té un final inesperat.
No us puc dir res més perquè 1) és un relat breu i 2) té una petita sorpresa que cal que descobriu a través de la lectura,
(aquí podreu trobar un fragment del relat. Crec que li manquen un parell de pàgines. Per si voleu fer un tastet)
DEBAT
Aquesta història m'ha semblat molt humana i de bona qualitat per la capacitat de l'autora de permetre el lector posar-se dins la pell d'un alumne jove. Potser també és perquè tinc més en comú amb el protagonista de la història que en altres relats, però crec que és un retrat fidel dels amors de joventut. Té un punt prohibit, m'atreviria a dir morbós que et fa aixecar els ulls mentre ho llegeixes com si algú estigués veient els mots, com si tu mateix visquessis la història prohibida.
El petit secret et deixa un bon final sorprenent, però a mi m'ha impressionat molt més la construcció del relat, breu però suficient.
Shakespeare. La simple menció del seu nom ens fa rememorar obres i obres del dramaturg, que pot ser un dels nostres clàssics preferits o ,com a mínim, que el seu nom no ens sembli del tot desconegut.
Fins els nostres dies, s'ha preservat poca informació del tot certa sobre l'escriptor. El seu veritable nom, com tantes coses de la seva vida personal, ens és desconegut (hi ha una gran quantitat de variants del seu cognom presents en diversos escrits).
Shakespear va néixer un 23 d'abril de l'any 1564 a Stratford upon Avon dins una família burgesa . Gràcies als registres de l'església, es creu, que aquesta fou la data del seu naixement i, curiosament, va morir al mateix dia de 1616 . De jove només va cursar estudis bàsics i mai no va anar a la universitat.
Als 18 anys es va casar amb Anne Hathaway, una dona de 26 anys a la qual hauria deixat embarassada. D'aquesta relació nasqueren tres fills i un d'ells va morir de jove per causes desconegudes. Després del naixement dels seus fills hi ha, segons els estudiosos, els denominats lost years anys dels quals no tenim cap mena de registre.
Posteriorment a partir de l'any 1592 començà a introduir-se dins el món del teatre. Sense decantar-se de bon principi, va fer d'actor i posteriorment de dramaturg. Les principals obres de teatre es divideixen en tres grans gèneres : Comèdia (14), Tragèdia (12) i Històrica (11).
El teatre que va acollir gran part de les seves obres fou The Globe. Avui en dia encara s'hi representen obres i l'edifici preserva una estètica força fidel a l'antiga construcció, cremada l'any 1613.
The Globe, una representació de com hauria
estat el teatre en temps de Shakespeare.
Nosaltres, però, estudiarem amb més detallisme els seus sonets. Aquests eren molt característics a la Gran Bretanya del segle XVI i ,a diferència dels seus homòlegs italians, aquests es composaven en pentàmetres iàmbics. L'estructura portava deu peus, cinc d'ells tònics i cinc d'ells àtons intercalats entre sí. A més a més, s'agrupaven en 3 quartets i una última estrofa de parella amb versos decasíl·labs. La rima seguia l'estructura següent: ABAB CDCD EFEF GG
Ex:
Sonnet 116
Let me not to the marriage of true minds.
Admit impediments. Love is not love *
Which alters when it alteration finds, Or bends with the remover to remove:
O no; it is an ever-fixed mark, That looks on tempests, and is never shaken; It is the star to every wandering bark, Whose worth's unknown, although his height be taken.
Love's not Time's fool, though rosy lips and cheeks Within his bending sickle's compass come; Love alters not with his brief hours and weeks, But bears it out even to the edge of doom.
If this be error and upon me proved, I never writ, nor no man ever loved.
* Ad - MIT - im -PE- di - MENTS - love - IS - not - LOVE (5 peus tònics i 5 peus àtons)
En total tenim 154 sonnets . Els 126 primers van dedicats a l'amor del poeta per un noi més jove on hi tracta la complexitat dels seus sentiments i la fogositat carnal. Els altres restants es creuen que foren dedicats a una dark lady.
Molts dels estudiosos han fet hipòtesis d'un possible triangle amorós entre les persones de l'ambient del dramaturg.
La controvèrsia dels veritables inspiradors dels sonets no s'acaba aquí. Altres estudiosos presentaren la possiblitat de que Shakespeare no fos en realitat autor de tots els seus poemes, sinó que se li atribuïren de manera no intencionada.
Francesco Petrarca fou un dels altres escriptors italians per excel·lència. Va néixer a la Toscana italiana l'any 1304 i de ben petit es va traslladar a la Provença amb la seva família on estudiaria lletres i lleis per acontentar el progenitor. Amb la defunció del pare, Petrarca abandonà les lleis i es dedicà a estudiar els clàssic grecs i romans. Aquesta passió el va portar a viatjar per tot Europa, escrivint i nodrint-se com a filòsof i persona. La seva visió fou d'ajuda pel pas entre Edat Mitjana i Renaixement.
Fou coronat poeta a Roma amb el distingit símbol de les fulles de llorer.
Va tenir un amor platònic anomenat Laura, de qui mai s'ha trobat la veritable identitat.
La seva mort fou per causes naturals poc abans d'arribar al seu setantè aniversari. Morí l'any 1374 prop de Padua.
OBRA
La seva obra es composa de peces líriques, en la seva majoria, escrites (en sonet) mentre compaginava la seva vida de clergue. Va escriure poemes i odes, molts d'aquests dedicats al seu amor platònic per Laura. Va ser molt aclamat per la seva feina, encara de viu, i molta de la seva temàtica també estava basada en els clàssics. Una de les obres més conegudes és el Canzionere, una recopilació de tots els seus poemes.
Per a fer-ho va estudiar la poesia vernacular que s'estava creant a la zona i poc a poc va anar assentant les bases de l'italià literari.
A causa d'una crisi existencial la seva moral va canviar i va arribar a la conclusió que estimava a Laura, de manera més espiritual. Per tant oblidava aquella figura religiosa tan recurrent a l'Edat Mitjana.
Com el seu contemporani Bocaccio, Petrarca afegirà molts elements filosòfics i representatius de la societat que hi havia durant l'època.
Giovanni Boccaccio va néixer a Itàlia l'any 1313 i va passa els primers anys a Florència. Posteriorment va ser enviat a Nàpols per estudiar Llei i Negocis, aviat però abandonà la carrera i es dedicà a la literatura en cos i ànima. Es creu que va tenir un amor platònic a qui anomenà i dedicà diverses de les seves obres: Fiammetta, Elegia di Madonna Fiammetta.
Va tenir una vida molt social i va fer diverses visites de cortesia a la classe social de l'aristocràcia del moment. Com que fou contemporani de Petrarca els dos foren coneguts i companys, compartint la seva passió: l'escriptura.
Es creu que fou pare de tres nens il·legítims, ja que mai va arribar-se a casar.
Obra
De tota l'obra representativa, on trobem llibres dedicats a amants, a mitologia clàssica, en destaquem una: El Decameró, escrita a mitjans del segle XIV.
El Decameró és una obra extensa que ens relata com deu nois i noies (7 noies i 3 nois) que fugen d'una epidèmia de pesta a una vila apartada expliquen, cadascú, històries molt diverses durant la seva estada d'exili. Allà passaran els dies, deu en total, i principalment s'explicaran històries moralitzadores i de caire didàctic. El recull de contes serà un per cada personatge durant les deu nits descrites, cent en total.
En aquesta obra, dins les històries hi apareixen una gran diversitat de personatges, d'entre els quals trobem Fiammetta.
Moltes obres van utilitzar tercets i rima encadenada, d'altres va preferir els versos octosíl·labs i en concret el Decameró està escrit en prosa.
Un dels elements més únics i clau de la novel·la és aquell esperit humanitzant que dota de vulnerabilitat i poder a l'humà per decidir la seva vida. Cosa que també compartirà amb els altres autors, precursors de l'italià literari.
Pier Paolo Pasolini fou un director de cinema, novelista i poeta italià nascut l'any 1922. Fill d'un tinent d'infanteria i una mestra d'escola, el jove Pasolini va estar sempre buscant aquella nota discordant que el faria únic. El seu pare va salvar Mussolini.
De jove va estudiar a la universitat i posteriorment va esdevenir mestre com la seva mare. També va escriure una diversitat de poemes, algun d'ells pujat de to. Va sempre mostrar sensibilitat pels més despotegits i era partidari del marxisme. Moltes de les seves pel·lícules criticaven la societat i política del moment. Una de les més sonades fou "Salò o els dotze dies de Sodoma".
Va morir en circumstàncies desconegudes l'any 1975, molts d'ells cregueren que fou un crim de política, d'altres passional, el misteri de la triple P, PPP, encara roman en el misteri.
Teniu algun autor d'inicis del Renaixement que us agradi ?
Com que no he pogut resistir-me a comentar un parell dels meus capítols preferits he rebutjat el sentiment de rebuig (valga'm déu la repetició) i he decidit oposar-m'hi.
Si bé és cert que no volia fer cap mena de spoiler a ningú, espero que comprengueu que si continueu llegint aquest post n'hi haurà alguns, així que SPOILER ALERT !
Un dels capítols més sorprenents segons el meu parer és el capítol XII "El jutjament del ferro vermell". Aquest ens relata molt enginyosament com es pot evitar fer públic un adulteri mitjançant l'astúcia. Isolda és difamada com adúltera i decideix fer una ordalia o juí amb el qual exculpar-se de la condemna. Trobant Tristany i recollint-la amb els seus braços, aquest disfressat d'ermità, Isolda pot jurar davant de tothom i amb un ferro roent a la mà amb el qual ha de recórrer nou passes, que ella no ha estat en cap més braços que els del seu marit i els d'aquell ermità piadós. Davant la sopresa de tots la seva pell resulta tant polida com des d'un bon principi.
El segon que més impacte em feu i segurament el més emocional de tota l'obra és el XVIIIè capítol "Tristany foll" que relata com Tristany, en un intent desesperat de saber de l'amor d'Isolda, es disfressa de foll i se'n va al castell a entretenir el monarca i entra burla i sàtira va explicant fil per randa tota la seva història amb Isolda, fent que la pròpia jove no el cregui, per l'aspecte desastrós que ofereix. Finalment, reconegut pel seu gos fidel Husdent, Isolda creu en allò que el foll diu i es lliura als braços del seu única vertader amant.
D'alguna manera vaig trobar-lo més emotiu que els altres, més fins i tot que el que hem comentat prèviament, dotata de punyeteria i un caràcter espavilat. Perquè trobo que els records d'una persona són els dards més forts que hi ha i ell utilitza aquest recurs per demostrar que pensa en ella i que encara la té molt en compte.