Com que no he pogut resistir-me a comentar un parell dels meus capítols preferits he rebutjat el sentiment de rebuig (valga'm déu la repetició) i he decidit oposar-m'hi.
Si bé és cert que no volia fer cap mena de spoiler a ningú, espero que comprengueu que si continueu llegint aquest post n'hi haurà alguns, així que SPOILER ALERT !
Un dels capítols més sorprenents segons el meu parer és el capítol XII "El jutjament del ferro vermell". Aquest ens relata molt enginyosament com es pot evitar fer públic un adulteri mitjançant l'astúcia. Isolda és difamada com adúltera i decideix fer una ordalia o juí amb el qual exculpar-se de la condemna. Trobant Tristany i recollint-la amb els seus braços, aquest disfressat d'ermità, Isolda pot jurar davant de tothom i amb un ferro roent a la mà amb el qual ha de recórrer nou passes, que ella no ha estat en cap més braços que els del seu marit i els d'aquell ermità piadós. Davant la sopresa de tots la seva pell resulta tant polida com des d'un bon principi.El segon que més impacte em feu i segurament el més emocional de tota l'obra és el XVIIIè capítol "Tristany foll" que relata com Tristany, en un intent desesperat de saber de l'amor d'Isolda, es disfressa de foll i se'n va al castell a entretenir el monarca i entra burla i sàtira va explicant fil per randa tota la seva història amb Isolda, fent que la pròpia jove no el cregui, per l'aspecte desastrós que ofereix. Finalment, reconegut pel seu gos fidel Husdent, Isolda creu en allò que el foll diu i es lliura als braços del seu única vertader amant.
D'alguna manera vaig trobar-lo més emotiu que els altres, més fins i tot que el que hem comentat prèviament, dotata de punyeteria i un caràcter espavilat. Perquè trobo que els records d'una persona són els dards més forts que hi ha i ell utilitza aquest recurs per demostrar que pensa en ella i que encara la té molt en compte.
S
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada