ÚLTIMAS TARDES CON TERESA de Juan Marsé

ÚLTIMAS TARDES CON TERESA és un referent indispensable de la literatura contemporània espanyola.

Juan Marsé (1933) és un dels escriptos de la Generació dels 50, en conret del moviment literari barcelonés. El seu aprenentatge va ser didacte i sempre va estar molt compromès amb la literatura i la seva necessitat de crear i per això sovint pot mostrar un carácter auster davant els mitjans de comunicación.

HI ha un documental anomenat IMPRESCINDIBLES que dedica una emissió a aquest escriptor (és molt recomanable).

Avui tinc ganes de comentar-vos una mica la novel·la. Sé que tenia per costum fer una enumeració dels personatges i compartir resums etc. Però he decidit que d'ara endavant només comentaré el llibre per aquestes següents raons:

1) Em será molt més breu i més senzill

2) El meu objectiu és fer-vos interessar per la novel·la i no és compartir els resums.

OPINIÓ

És la única novel·la de Marsé que m'he llegit (sé que està malament) però ara per ara no crec que pugui tenir una mala impressió d'ell com a escriptor.

Puc afirmar després d'haver llegit la novel·la que és molt recomanable pels adolescents. Principalment perquè presena una historia amb l'estructura de: noi coneix a noi i viceversa, però cal dir que està a les antípodes d'allò que podem conèixer com a novel·la rosa. No és un "A tres metros sobre el cielo", encara que aquesta novel·la sigui tan digna com una altra, ja que Marsé aporta una profunditat a la historia que permet diferenciar-la de la literatura rosa.

Els personatges de Marsé són barreges i combinats de reminiscències de la seva infantesa. Marsé és capaç de presentar uns personatges complexos que són força planers encara que tenen tantes capes com les millors cebes. Manolo i Teresa són els dos protagonistes que es troben als pols oposats dels estaments socials de la Barcelona de la Postguerra amb tot el moviment estudiantil revolucionari d'esquerres. Al final de la novel·la cap dels dos es deslliure de la seva condició inicial.

Hi ha molta frescor a les veus narratives i sonoritat als passatges més descriptius que sovint són memòries dels personatges.

El meu personatge preferit és sens dubte en Manolo. Crec que és un nou Romeu per les noves generacions, però té un carácter molt més realista que el personatge original i conté a la seva persona una noblesa molt lligada als seus orígens passionals, de la terra, del barri. En canvi, Teresa és capaç de perdre's a la mediocritat de l'ètica formal, és una noia d'alta clase social que es mobilitza envers un moviment que no acaba de comprendre.

Recomano MOLT aquesta novel·la perquè crec que és un gran exemple de la literatura, per la seva temática paradoxal, ja que és capaç d'utilitzar una estructura tan utilitzada com és la de la típica historia d'amor però amb una profunditat i una complexitat que sorgeixen de personatges arquetípics que en realitat ho són per altres cause que quasi bé mai no es mostren. La seva técnica també és molt poètica i atorga una força molt fresca i passional al relat.

VALORACIÓ: *********

A QUI LA RECOMANARIA: A qualsevol persona, en concret als adolescents amants de la novel·la rosa més típica.

EL BEVEDOR DE LLÀGRIMES de Ray Loriga

Aquest any hi ha diverses lectures a l'institut i vaig escollir llegir "El Bevedor..." per dues raons:

1 - Em va semblar un llibre senzill i assequible per un 2n de batxillerat molt ocupat.

2 - El seu autor és Ray Loriga i des que vaig escoltar una de les seves cançons i vaig llegir informació de la seva trajectòria professional i personal tenia moltes ganes de poder llegir alguna cosa seva (cal dir que segurament aquesta no hauria sigut la seva tria, ni de bon tros, per començar a llegir el seu material... però... aquest any tampoc no em puc demanar gaire res més)

BREU ARGUMENT

L'Adela és una noia que es trasllada a la ciutat de Cornwell per poder estudiar en un internat i així accedir a la universitat. Creu que aquesta és la seva oportunitat i desitja amb totes les seves forces que tot surti bé. Allà coneixerà la Laura, una noia espavilada amb molts recursos i coneixedora de les llegendes de la zona. Una de molt concreta és la llegenda del Bevedor de Llàgrimes, la història conta que un noi traït per la seva promesa va matar amb una espasa el seu amant i a partir d'aquest moment la seva ànima volta en pena venjant tots aquells amants infidels. L'Adela des d'un bon principi comença a sortir amb nois i cada cop que vol intentar alguna cosa, el Bevedor de llàgrimes apareix i mata l'amant d'un cop d'espasa. 

En aquell poble també hi ha un personatge que és un policia, sobreprotegit per la seva mare, que intenta desxifrar el cas.

I també hi ha dos fantasmes curiosos anomenats Puck i Lawrence que fan tràfic de drogues i volen recuperar una medalla. En Lawrence té un vertader interès en la noia nova, la Laura.

OPINIÓ 

Aquest llibre m'ha recordat des de bon principi a les novel·les de misteri que tenia tendència a llegir a principis de l'ESO. No vull dir-ho com un element despectiu però sí que em cal afirmar que m'aporta una malenconia que queda més o menys compensada gràcies a certs elements de l'argument.

La trama de la història m'ha semblat assequible pel lector jove, tanmateix crec que hi ha hagut una manca de desenvolupament de personatges, encara que algun d'ells té un perfil interessant i justificat, i sobretot no m'acaba de fer el pes la relació entre els enamorats que no acaba d'esdevenir real. Hi ha atracció, però, el contacte directe és tan mínim que la seva relació no acaba de ser del tot creïble. 

Com a personatge crec que és destacable el policia perquè té un perfil que em recorda vagament a un dels personatges de Stephen King. 

El desenllaç és obert, ja que aquest és el primer volum de la trilogia.

Un altre element a comentar és la simbologia que hi ha sobre el bé, el mal i la numerologia. Crec que pels lectors que no tenim un rerefons simbòlic és pareciable, es pot entendre i és agradable que dins un gènere com aquest hi hagi elements que suportin els fets més fantàstics.

VALORACIÓ: Recomanaria el llibre a qualsevol lector jove que vulgui llegir una història tenebrosa d'aventures amb un rerefons romàntic. Conté clichés però està ben redactat i hi ha un parell de personatges interessants. (Cal tenir en ment que és un llibre de lectura lleuger i  comercial)

 * A més a més Loriga va dir que va escriure la triologia per necessitat econòmica.

NOTA: ** (fletxa avall)

S

ELS NÚVOLS d'Aristòfans

Aristòfan és un dels grans escriptors grecs, deixeble d'Aristòfan de Bizanci, i va existir entre el segle V i IV a.C. Va escriure més d'una quarantena d'obres però avui en dia se'n conserven poques més d'una desena, en realitat onze. En quant a l'estil, Aristòfan era un dramaturg i escriptor més aviat conservador. 

ELS NÚVOLS

PERSONATGES

Estrepsíades

Fidípides

Esclau d'Estrepsíades

Deixebles de Sòcrates

Sòcrates

Cor de Núvols

Discurs Just

Discurs Injust

Pàsias

Testimoni de Pàsias

Amínies

Testimoni d'Amínies

ARGUMENT

Estrepsíades és un home que té molts deutes i el seu fill, Fidípides no vol tenir res a veure amb els seus problemes. Encara que ell també viu de la hisenda del pare. Per solucionar el problema que remou l'ànima del pare, aquest proposa que el seu fill vagi a estudiar amb Sòcrates i així pugui aprendre l'art de la retòrica i el protegeixi davant dels tribunals i de les mans acusadores. Fidípides rebutja la proposta i el seu pare enfadat decideix anar-hi ell mateix.

Estrepsíades se'n va cap a Sòcrates i els seus deixebles i els demanar que el deixin veure del seu coneixement. Sòcrates accepta però fa que l'home juri pels Núvols. Les divinitats que són el centre del seu món. Són aquelles que imparteixen la justícia i poden canviar de forma sempre que ho vulguin. Estrepsíades accepta les condicions i comença a aprendre.

Sembla ser, però, que l'aprenentatge és molt dur i Estrepsíades confon termes, no pot entendre fenòmens naturals... Però se'n surt molt bé quan ha de solucionar problemes que tinguin res a veure amb els diners. Sòcrates cansat de la lentitud i dificultat que el pare té abandona i diu que el seu fill és qui hauria de poder aorendre l'art de la retòrica.

Finalment, el fill presionat accepta la proposta del pare i el presenten davant del Discurs Just i Injust perquè cadascú faci el seu discurs i puguin convèncer el fill. El Discurs Just, prefereix presentar-li una vida tranquil·la, honesta, sense agires aventures. En canvi l'altre proposa una vida més relaxada, aventures, passions, plaers... Finalment el Discurs Just vençut dóna la paraula a l'Injust. 

Un cop ensenyat. Estrepsíades presenta el seu fill per a que el defenci. Fidípides, però, ha après del Discurs Injust que tot pot fer canviar d'idea i per tant li pregunta al seu pare què li semblaria que un fill pegués el seu fill. El pare li nega completament i el seu fill comença a sortir amb un reguitzell de raons que el deixen mig destarotat. Després el seu fill també diu que què li semblaria que pegués la seva mare. Cosa que el seu pare no pot suportar.

Finalment, Estrepísiades acaba defensat-se a si mateix, fent veure a la gent que no saben tant com diuen i finalment els Núvols reconeixent que allò ha estat un escarment per algú que volia aprendre a estafar.

OPINIÓ PERSONAL

Aquesta comèdia d'Aristòfan és la primera que llegeixo i m'ha agradat molt. L'edició adaptada d'Edicions La Magrana és perfecta per estudiants. El llibre es pot llegir en un dia i és mol amè. L'argument el trobo molt bo, com la majoria d'obres clàssiques, i sobretot el detall de la personificació del discurs m'ha semblat molt interessant a l'hora de presentar la poralitat que el nostre cap té de debò i d'aquesta manera tan sivertida i original. Els personatges són fidels al seu perfil i al seu propi coneixement. Estrepisíades no és un home cult.

Potser l'obra és breu però m'ha semblat ben proporcionada de principi a fi.

A QUI LA RECOMANARIA ?  A qualsevol amant de les clàssiques.

NOTA: ***

S

SOLITUD de Víctor Català / Caterina Albert

El meu jo literari, tot i ser català, va decidir fa uns mesos anar a comprar llibre de segona mà.

Girona és un paradís per tots aquells amants dels llibres amb història. Hi ha una llibreria molt coneguda que té seu a Barcelona, Re Read, on hi ha sempre la mateixa oferta: 1 llibre x 3, 2 llibres x 5 i 5 llibres x 10.

En aquella diada vaig comprar uns quants llibres tot i que vaig haver d'esperar tenir una mica de temps per poder llegir amb tranquil·litat. Aquest estiu (encara que estigui passant massa despressa pel meu gust) m'he posat a llegir força. He de confessar que molts llibres no els comento aquí perquè els estic treballant pel TDR i potser no són del vostre interès. si ho són, deixeu-ho als comentaris i us explicaré una mica de què va tot aquest treball.

La qüestió és que aquest matí, asseguda al banc d'un parc de la ciutat m'he acabat Solitud de Caterina Albert, més coneguda com a Víctor Català.

BIOGRAFIA

Nascuda a l'Escala l'any 1869 Caterina Albert va néixer en una família de terratinents. Des de petita va poder llegir gràcies al material familiar i també es va interessar per la pintura i la poesia. Amb la mort del seu pare i la seva àvia va haver d'encarregar-se de les rendes familiars i fer sortir la família endavant.

El seu estil personal era molt ferm. Sempre va preferir el seu català empordanès i va refusar sempre les renovacions normatives proposades per Pompeu Fabra.

L'autora i la seva família

Va guanyar reputació gràcies als Jocs Florals de l'any 1898 pel monòleg teatral "La Infanticida". A partir d'aquest moment va decidir que la seva identitat d'escriptora seria masculina.

Una de les obres més importants és Solitud, que va publicar per fascicles a la revista "Joventut".

Va patir un període de silenci per la pressió dels Noucentistes sobre el Modernisme.

Va morir l'any 1966, aquest any es conmemorar el 50è anniversari de la seva mort, no es va casar mai i tampoc no va tenir fills.

BREU AURGUMENT

La Mila és una noia jove que es casa amb un home més gran que ella; Matias. Els dos se'n van amunt a les muntanyes per tenir cura d'una ermita. Allà a dalt, la Mila coneixerà un pastor, un home bondadós i atent; en Baldiret, un nen a qui cuidarà com si fos el seu fill i l'Ànima, un home salvatge i esquerp. 

Perduda a la muntanya, la Mila viu una vida buida. El seu marit ignora qualsevol responsabilitat i es gasta tots els diners que poden estalviar. Ella es recolzarà en el pastor, un home que poc a poc es convertirà en el seu delit. 

Una nit quan la Mila torna a casa hi ha algú a l'ermita, algú que li llança monedes i vol fer obscenitats amb ella. La pren a la força i la Mila no pot fugir. L'endemà tothom parla de la mort del pastor. Ella sap que no ha estat qualsevol error.

Finalment, la MIla decideix baixar a la plana. Folla i desesperada per un amor a tres bandes incomplet i feridor.

OPINIÓ

Aquest és un dels majors clàssics de la literatura catalana i em sento orgullosa de llegir allò que "Durant la major part de la història anònim volia dir dona. Virgina Woolf", una autora catalana que va haver de recórrer al subterfugi del pseudònim per publicar. Algú que creia en les seves idees més enllà d'una banalitat com pot ser el sexe d'una persona. 

El llibre està impregnat amb essència empordanesa i és molt curiós veure plasmat als llibres expressions que (escassament) es poden escoltar a la gent gran i també com a vegades cal confiar amb la sonoritat dels mots per entendre el seu significat.

És una obra ben redactada amb molts de detalls simbòlics i representatius del que significava viure a la muntanya. Tanmateix un dels punts més contraris de la novel·la són les llargues descripcions dels ambients o de les escenes. Et permeten una imatge molt detallada, però a vegades, et resulta tan pesada que et perds en el reguitzell de mots.

Els personatges són bons. La majoria resten plans mentre la Mila creix i és un personatge rodó, que passa de ser una jove noia a una dona que s'adona de les dificultats de la vida, la mort, la condició de ser dona i de les muntanyes.

El final em sembla la part més bona i més completa de tot el relat.

Personalment mi em resulta força obvi que el llibre està escrit des d'una perspectiva femenina i arriba a una comprensió emocional molt profunda, amb certa crítica feminista.

A QUI LA RECOMANARIA: Per tots aquells lectors de literatura catalana i els amants dels drames rurals.

NOTA: *** (la pesantor de les descripcions es va fer notar)

DOCUMENTAL SOBRE L'AUTORA

ANY VÍCTOR CATALÀ

S

The Detachment de Tony Kaye

The Detachment també traduïda El professor és una pel·lícula de l'any 2011 dirigida per Tony Kaye i protagonitzada per Adrien Brody i té altres actors de gran talent encara que no sempre siguin representats com a personatges principals a altres obres.

ARGUMENT

El senyor Bathes és un professor que entra com a professor substitut en un institut públic de mala fama. Quan hi entri no només trobarà un ambient desconegut, alumnes hostils i dificultat per ensenyar, la seva vida personal també serà tumultuosa i la barreja de les dues farà que es mostri una crua realitat. Els alumnes i els professors tindran tots el seu taló d'Aquil·les i ell, el professor Bathes lluitarà contra un passat insegur que ell mateix creu que li condiciona la vida.

OPINIÓ

És una pel·lícula que feia molt de temps que volia veure. No només em semblava un tema interessant, les actuacions de Brody sempre em deixen bocabadada.
Aquest treball cinematogràfic de Kaye és poètic de manera oral i visual. Hi ha un reguitzell de personatges reals que es troben en espais reals però que d'alguna manera aconsegueix empetitir o fer més gran els personatges. Mostra l'educació com un element general i de responsabilitat de tots. Ens mostra el darrere de l'acte més senzill de tots: anar a classe. Hi ha molts personatges perseguits pel seu passat. Alguns el rebutgen i d'altres queden condemnats a ell.

Em sembla una obra molt complexa plena de matisos visuals, orals i filosòfics. Imatges violentes, seques, suggerents... sentiments nus i  una cruesa que ens els mostra de debò.

Actuacions immillorables per part de tot els actors i una direcció original, alternativa, poc convencional i crítica.

NOTA: 9,5

S

TE DEIX AMOR, LA MAR COM A PENYORA de Carme Riera

Te deix amor, la mar com a penyora és un llibre de la Carme Riera que estic llegint per fer el TDR. Ara per ara només m'he llegit el primer conte que a més a més titula el llibre i m'ha semblat molt potent. M'agradaria parlar-vos del llibre en general quan acabi, llavors si us interessa més saber una opinió general podeu visitar algun altre post que tingui.

ARGUMENT

La primera història ens parla sobre una relació tempestuosa entre un alumne i el seu professor i té un final inesperat.

No us puc dir res més perquè 1) és un relat breu i 2) té una petita sorpresa que cal que descobriu a través de la lectura,

(aquí podreu trobar un fragment del relat. Crec que li manquen un parell de pàgines. Per si voleu fer un tastet)

DEBAT

Aquesta història m'ha semblat molt humana i de bona qualitat per la capacitat de l'autora de permetre el lector posar-se dins la pell d'un alumne jove. Potser també és perquè tinc més en comú amb el protagonista de la història que en altres relats, però crec que és un retrat fidel dels amors de joventut. Té un punt prohibit, m'atreviria a dir morbós que et fa aixecar els ulls mentre ho llegeixes com si algú estigués veient els mots, com si tu mateix visquessis la història prohibida.

El petit secret et deixa un bon final sorprenent, però a mi m'ha impressionat molt més la construcció del relat, breu però suficient.

NOTA: *****

Eutanàsia

Fa pocs dies que vaig penjar un post sobre el llibre i pel·lícula Me Before You i un dia d'aquests també vaig mirar la pel·lícula espanyola Mar Adentro de l'Alejandro Amenábar sobre l'escriptor del llibre Cartas desde el infierno de Ramón Sampedro. Si bé el segon llibre no me l'he llegit, les dues històries tenen coses en comú.

Me Before You és un drama-romàntic, ple de clichés fet perquè sigui atractiu per les masses. No és ni bo ni dolent, és una indulgència a aquest esperit fantasiós que tots acceptem com una catarsi irreal. En canvi, la pel·lícula d'Amenábar presenta una realitat molt més crua per les persones tetraplègiques o paraplègiques. 

Ambdues obres parlen sobre el dret de morir, més conegut com a eutanàsia. No sóc cap mena d'experta, ni tampoc estudio psicologia. Però tinc quelcom a dir sobre aquest tema tan controversista. 

L'Eutanàsia és el dret de decidir si vols continuar la teva vida. Crec que no hauria d'estar prohibida o jutjada com a assassinat sempre i quan a) l'implicat fos plenament conscient de les seves accions i b) el mètode que s'utilitzés no produís cap mena de dolor ni físic ni moral.

Sé que aquest últim punt pot semblar estúpid, ja que la mort d'una persona tendeix a portar una càrrega psicològica i moral important. Tot i això, cal fer diferència entre el dol i la capacitat d'estimar que pot tenir algú, amb una obligació física i mental a passar per una etapa de pena i regeneració, per davant d'un problema mental que fos perjudicial per la salut. 

Ens sembla estrany que una cosa que se'ns dóna sense demanar la poguem rebutjar. Potser és aquest el quid de la qüestió. El fet que se'ns doni una cosa tan bella i la volguem rebutjar ens fa semblar persones egoïstes i desgraïdes. Tanmateix, si algú és plenament conscient d'allò que vol fer. Si algú que ho és, per tant, decideix que vol acabar amb la seva vida. Qui som nosaltres per dir que no ? Qui som nosaltres per jutjar les circumstàncies en que es troba. 

Per sort (i esperem que no passi mai) no m'he trobat mai en una situació tan extrema. I ara mateix us juraria que no voldria acabar amb la meva vida. Em queden massa coses per veure, per sentir, per descobrir. Massa paraules per dir, massa cançons per escoltar... Però tampoc puc jurar que depenent de la situació en que em trobés, no volgués acabar amb la meva vida. Si algú és capaç de plantejar-se una decisió com aquesta de manera genuïna, potser tampoc és tan descabellat que es respecti allò que vol.

Al final de tot. Qui som nosaltres per jutjar ? Qui som nosaltres per dir qui pot viure i qui pot morir ?

No som ningú. I en canvi moltes vegades decidim que mori gent que no ho ha demanat. Però això no ens sap greu, perquè fem ulls cecs cap a aquests. Aquells que no ho han demanat. 

S

ME BEFORE YOU de Jojo Moyes

Me Before You és un dels pocs llibres que m'he llegit completament en anglès. És cert que primer vaig veure la pel·lícula ja que l'havien anunciat molt i em va semblar una bona rom-com (comèdia romàntica) per a passar una bona tarda i no haver de pensar gaire.

Sé que d'alguna manera no és justificable però trobo que cal trobar un equilibri. Si constantment menges menjar orgànic, cru, saludable al 100% el teu cos - potser no, potser ets molt fort - et demanarà una cosa que trenqui amb la rutina i això a mi també em passa tant amb els llibres com amb les pel·lícules. Bé això podria ser un tema per a un altre post completament nou.

BREU ARGUMENT

Louisa Clark és una jove noia que viu en un petit poble d'Anglaterra. Hi ha passat els seus vint-i-sis anys i porta una vida força monònotona ja que va haver d'abandonar els estudis de moda per ajudar econòmicament la família ja que la seva germana s'havia quedat embarassada. 

Quan l'acomiaden al bar on havia treballat durant sis anys, Lou dubta poder-ne trobar cap més. Fins que li reporten una vacant per a ser la cuidadora d'un tetraplègic i ella accepta sense pensar-ho un parell de cops. La seva relació amb en Will, l'home de qui haurà de tenir cura, és dura, complicada i seca. Arriba un moment, però, que la Lou es cansa de la seva negativitat i li confessa tot el que pensa. A partir d'aquest moment es comencen a conèixer i cada cop un creix de manera més genuïna en el pensament de l'altre. No obstant, en Will decideix que té un període de sis mesos per morir i quan la Lou ho sap farà tot el possible per a evitar-ho.

OPINIÓ

És un llibre romàntic amb clichés. Cal dir, però, que la història presenta diferents punts de vista de diversos personatges, cosa que dóna més profunditat a la història d'amor que envolta aquest tema tan controversista, l'eutanàsia. 

Si bé està embolicada amb un paper més dolç, el fet de qüestionar a través de diverses perspectives el dret d'escollir la mort m'ha semblat molt interessant i poc senzill a explicar. D'alguna manera el llibre no acaba de jutjar a tothom. Presenta els diferents punts de vista i fa que cadascú esculli el seu camí en comptes de voler dictaminar el bé i el mal per a tothom.

ADAPTACIÓ CINEMATOGRÀFICA

La pel·lícula està protagonitzada per Emilia Clarke coneguda per ser la protagonista de "Joc de Trons" i l'actor Sam Claflin, actor a la trilogia dels Jocs de la Fam.

L'argument, i diria que els diàlegs de la pel·lícula també, provenen directament de l'autora i per això crec que és una adaptació molt fidel al llibre original. Hi ha diverses escenes que no surten però ni ha una de clau que moltes persones ja han reportat com a manca argumental dins la pel·lícula. 

La química entre els dos personatges és molt bona.

A QUI LA RECOMANARIA

La recomanaria per a tots els amants de les rom-com. Tot i que hi hagi un grapat de tòpics i la història sigui molt ensucrada porta un component que et fa sentir bé. És una d'aquelles pel·lícules que endolcen la veritat, sempre i quan puguis veure la diferència entre ficció i realitat estaràs bé.

NOTA : *** 

(per a ser una rom-com) ****

S

La Mecànica del Cor

La Mecànica Del Cor és un llibre de l'autor, músic i cantant francès Mathias Malzieu. 

Nascut l'any 1974 a Montpellier era un gran apassionat del tenis però va patir un greu accident que el va obligar a canviar de direcció i adaptar-se a altres passions. Sempre ha tingut una relació molt propera amb el país veí i no només per la petita distància que hi ha, sinó també per un reconeixement de la cultura que es veu reflectit a les obres. La Mecànica del Cor n'és una d'elles.

Ell mateix a través de les seves vivències amb la música ha publicat diversos llibres. Un d'ells un recull de relats anomenat 38 mini westerns avec des fantômes. 

Aquesta novel·la breu, però, va ser inspirada pel disc que porta el mateix nom i posteriorment se n'ha fet una versió cinematogràfica de l'obra. 

ARGUMENT

Jack és un noi que neix als afores de Londres la nit més freda de l'any. Fa tant fred que la seva mare arriba mig defallida a casa d'una doctora estrambòtica que els guarirà als dos i li posarà en comptes d'un cor un rellotge, ja que el fred no el deixa funcionar. La mare marxa i Jack es queda a viure amb la doctora. Els anys passen i Jack sempre ha viscut en un entorn proper i amistós. La seva primera visita a la ciutat el farà enamorar. En aquest moment té una lluita interna sobre el món (estrany) que l'envolta, la seva fidelitat a la doctora Madeleine i el seu amor per una petita cantant. I totes aquestes aventures les viurà amb un rellotge enlloc d'un cor, delimitat i condemnat per tres normes essencials:

1) No toquis les agulles del teu cor

2) Controla la teva ira

3) No t'enamoris mai

VALORACIÓ

El llibre és una novel·la breu escrita en tercera persona. Té un llenguatge entenedor i un desenvolupament lineal amb la major part de personatges rodons. La seva estètica és molt burtoniana però infiltrat en aquest atrezzo tètric-bonic hi ha un missatge positiu cap a la vida i el que suposa no viure-la plenament tot i tenir coses que ens limiten. El contingut base és molt universal i l'embolcall és diferent però no sabria dir si gaire original.

La pel·lícula és força fidel al llibre. Tot allò que ha de passar passa i ho fa en un ordre lineal com al llibre. Les imatges ajuden a potenciar els elements més visuals i esbojarrats que a l'hora de llegir no acabaves d'imaginar d'aquesta manera. En aquest aspecte la pel·lícula és més clara. 

Hi ha diverses escenes amb espectacles musicals i crec que és molt apropiat, no només per afegir aquest punt "dolç" quasi bé de Disney, també ens fa saber molt de l'autor i de la seva visió a través la música que aplica a cada escena.

NOTA

És un llibre molt recomanable pels amants de les obres tètriques de caràcter molt lleuger o aquells que vulgueu passar una bona estona. No és un llibre complicat.

PUNTUACIÓ: ***

s

My Blueberry Nights de Wong Kar Wai

My Blueberry Nights és una pel·lícula del director Wong Kar Wai (conegut per altres obres com Fallen angels i Happy together) protagonitzada per la cantant Norah Jones en el seu debut cinematogràfic, filla del citarista Ravi Shankar i la productora Sue Jones, l'actor Jude Law (Alfie i Holidays), Rachel Weiz (Enemic a les portes) i Natalie Portman (Cigne Negre), entre d'altres.

ARGUMENT

Elizabeth és una noia que fuig d'una relació turmentosa deixant endarrere una Nova York solitària plena de visites a un bar on es serveix un pastís d'aranyons. En aquest recorregut de descobriment personal es trobarà un grapat de personatges perduts, amistosos i ambiciosos. I uns amb els altres s'ajudaran a moure's per aquest món.

OPINIÓ

És una pel·lícula on es pot identificar perfectament l'essència oriental. Que l'espectador no s'esperi un argument definit i amb molt de pes. L'he trobat una d'aquelles pel·lícules que cal mirar amb tranquil·litat i per delectar la vista. Hi ha grans actors que fan bons papers i molts dels personatges són rodons, però, les seves històries sovint no estan gaire ben enllaçades. Jones fa una bona interpretació, encara que la pel·lícula no acaba de suposar-li un repte. Té un personatge que afronta dificultats però no sorgeixen escenes més extremes i en aquest aspecte he quedat curta per poder valorar la seva actuació.

El final és l'escena que més m'ha agradat. És una manera de finir que deixa bé a l'espectador.

Jude Law també està molt bé com a co-protagonista. Porto una època de Law i he mirat un parell de pel·lícules seves. És un bon actor encara que la seva mirada és el que de veritat em té encandilada. L'expressió d'uns ulls i del conjunt de la cara m'és essencial en tots els aspectes i trobo que té un caràcter murri, espavilat i , de segur, massa fàcil d'idealitzar com per descobrir qui és en realitat.

A QUI LA RECOMANARIA ?

La recomanaria als fans de la Norah Jones, ja que així la poden veure en un ambient completament diferent. També la recomanaria a aquelles persones que els agraden les pel·lícules franceses i orientals. Té una frescura més aviat occidental però amb un tacte oriental. No és tan múrria ni sexual com ho podria ser una pel·lícula francesa i té aquesta mena de protocol gentil i reservat de l'orient.

 Amants de l'acció allunyeu-vos de les pantalles quan veieu My Blueberry Nights. 

NOTA

Després d'aquesta valoració li posaré un 8. M'ha agradat la "posada en escena" i l'ambient de la pel·lícula en general.

PD: Em recorda a una pel·lícula que vaig veure fa massa temps on hi havia tot de llanternes que deixaven flotar sobre el mar. També era oriental. Si algú recorda el nom o en sap alguna que pugui tenir aquestes característiques que ho deixi als comentaris !

S