Eutanàsia

Fa pocs dies que vaig penjar un post sobre el llibre i pel·lícula Me Before You i un dia d'aquests també vaig mirar la pel·lícula espanyola Mar Adentro de l'Alejandro Amenábar sobre l'escriptor del llibre Cartas desde el infierno de Ramón Sampedro. Si bé el segon llibre no me l'he llegit, les dues històries tenen coses en comú.

Me Before You és un drama-romàntic, ple de clichés fet perquè sigui atractiu per les masses. No és ni bo ni dolent, és una indulgència a aquest esperit fantasiós que tots acceptem com una catarsi irreal. En canvi, la pel·lícula d'Amenábar presenta una realitat molt més crua per les persones tetraplègiques o paraplègiques. 

Ambdues obres parlen sobre el dret de morir, més conegut com a eutanàsia. No sóc cap mena d'experta, ni tampoc estudio psicologia. Però tinc quelcom a dir sobre aquest tema tan controversista. 

L'Eutanàsia és el dret de decidir si vols continuar la teva vida. Crec que no hauria d'estar prohibida o jutjada com a assassinat sempre i quan a) l'implicat fos plenament conscient de les seves accions i b) el mètode que s'utilitzés no produís cap mena de dolor ni físic ni moral.

Sé que aquest últim punt pot semblar estúpid, ja que la mort d'una persona tendeix a portar una càrrega psicològica i moral important. Tot i això, cal fer diferència entre el dol i la capacitat d'estimar que pot tenir algú, amb una obligació física i mental a passar per una etapa de pena i regeneració, per davant d'un problema mental que fos perjudicial per la salut. 

Ens sembla estrany que una cosa que se'ns dóna sense demanar la poguem rebutjar. Potser és aquest el quid de la qüestió. El fet que se'ns doni una cosa tan bella i la volguem rebutjar ens fa semblar persones egoïstes i desgraïdes. Tanmateix, si algú és plenament conscient d'allò que vol fer. Si algú que ho és, per tant, decideix que vol acabar amb la seva vida. Qui som nosaltres per dir que no ? Qui som nosaltres per jutjar les circumstàncies en que es troba. 

Per sort (i esperem que no passi mai) no m'he trobat mai en una situació tan extrema. I ara mateix us juraria que no voldria acabar amb la meva vida. Em queden massa coses per veure, per sentir, per descobrir. Massa paraules per dir, massa cançons per escoltar... Però tampoc puc jurar que depenent de la situació en que em trobés, no volgués acabar amb la meva vida. Si algú és capaç de plantejar-se una decisió com aquesta de manera genuïna, potser tampoc és tan descabellat que es respecti allò que vol.

Al final de tot. Qui som nosaltres per jutjar ? Qui som nosaltres per dir qui pot viure i qui pot morir ?

No som ningú. I en canvi moltes vegades decidim que mori gent que no ho ha demanat. Però això no ens sap greu, perquè fem ulls cecs cap a aquests. Aquells que no ho han demanat. 

S