La Vita è Bella

Diuen que és molt bo re-llegir o re-veure els clàssics. Jo encara sóc massa jove en aquest sentit i molts dels clàssics són completament nous per a mi. És un hàbit que voldria agafar, ja que és cert que les millors obres són atemporals i tu mateix creixes amb el temps. Llavors és de sentit comú i legítim cap a nosaltres mateixos que llegim i mirem les obres més d'un únic cop a la vida.

Avui al matí a quarts de vuit mentre esmorzava sola he vist que a la televisió hi havia una reposició de "La Vita è Bella" dirigida i protagonitzada per Roberto Benigni i he decidit re-veure-la, ja que potser feia un parell o tres d'anys que no ho feia.

ARGUMENT BREU

Un jueu enginyós enamora una dona italiana i formen la seva pròpia família dins el creixement dels totalitarismes europeus. Quan la Segona Guerra Mundial esclata, Guido, el pare i Giosué, el fill, es veuen obligats a abandonar la casa i marxar a un camp d'extermini. Dora, la mare i esposa, els seguirà per voluntat pròpia. Si bé el protagonista, Guido, va conèixer la seva dona després d'un grapat d'esdeveniments fortuïts on ell sempre deia "Buongiorno Principesa". D'aquesta manera amb enginy i humor Guido aconsegueix que el seu fill ho vegi tot com un joc.

(*no us vull explicar el final perquè cal que la veieu.)

VALORACIÓ

Només he necessitat començar-la i el guió, les imatges i la presència de Benigni m'han colpejat de tal manera que semblava que veia la pel·lícula per primer cop. 

Els tres personatges principals; Dora, Guido i Giosué, són el reflex d'una família que s'estima i es té en compte sempre. Guido té un caràcter humorístic i molt enginyós i tota la pel·lícula està farcida de petits trucs que fan sàtira, fins a cert punt, del nazisme, dels totalitarismes i de la dura situació dels jueus.

És una pel·lícula d'un parell d'hores i escaig que no es ja gens pesada, els decorats o paisatges són típicament italians i molt pintorescs i tota la posta en escena cinematogràfica, com es diria en francès és "mignonne", un país de nines i camps llaurats.

Les actuacions dels tres actors són vertaderes fins la medula de l'os. Benigni té una expressió facial que el converteix en un actor còmic però no grotesc o dotat de qualitats més enllà de l'humor, Braschi reflecta la femenitat i la valentia d'una dona i el petit , ara ja no tant, Cantarini té una expressió autèntica i naïf que porta la dolçor i la càrrega essencial per remoure les consciències dels espectadors.

La meva escena preferida de totes és aquella on els actors principals, abans d'esdevenir una parella i posteriorment pares, es troben davant de la casa d'ella i Guido confessa que voldria fer-li l'amor diverses vegades. Dora sembla ser que no acaba d'entendre-ho i el seu futur marit ho repeteix sense cap mena de pudor un altre cop. No hi ha bes, no hi ha contacte només es miren i s'acomiaden.

El que és tan meravellós de l'escena, a part de la força interpretativa on el contacte físic és irrellevant, és l'erotisme i l'amor que es pot expressar amb una mirada i amb un llenguatge clar. No cal farcir-lo de decoració metafòrica ni de llenguatge vulgar, el simple concepte de "fer l'amor amb algú" és presentat com a tal i no es perd ni l'amor ni la sensualitat que l'escena porta amb ella.

Actualment Benigni i Braschi estan casats. Si bé els personatges són persones completament diferents, quelcom hi devia haver perquè l'amor sorgís.

NOTA

Només puc posar un 10 com a nota final. És una pel·lícula que té pràcticament tots els gèneres en una de sola. No es recrea en el dolor de l'època històrica, tampoc la deixa de cantó, els diàlegs són brillants, els escenaris genuïns i les interpretacions molt humanes.

És per tothom, sense distinció de res. Encara que potser sí que la recomanaria per majors de 12 anys.

La MILLOR escena

Benigni rep el premi per la millor pel·lícula estrangera (s'ha de veure !)

S